cicatrius

Hui em feia mal la cicatriu. Hi ha qui diu que tenen vida pròpia, que desperten quan volen, per a incomodar i fer memòria de que existeixen i estan. I estaran per sempre, eixos records, eixes marques…


Hui em feia mal la cicatriu. Hi ha qui diu que és perquè encara és recent. Que li done temps, que li done marge. I no sé com explicar-los que no depèn de mi. Que hi ha dies que cou i hi ha dies que dol. I que hi ha dies que, fins i tot, somriu -punyetera- amagada al seu racó.

Intente reunir forces i ànims, però no sempre ho aconsegueix. I ressonen en la ment sintonies, veus i senyals horàries. I ressonen també les campanes -simbòliques- que acompanyen el silenci de cada divendres a la plaça. 

Silenci. Cicatrius i silenci. Silenci i veus -i mans- trencades. Cicatrius que són fàcils d'identificar, fins i tot a companys a qui no coneixes. Però amb el semblant, amb el rostre, amb el moviment -de vegades ferm de vegades desorientat- ja saps que, tot i amagades, compartiu cicatrius i punyalades. També compartiu incerteses i horitzons negres, plens de cursos, treballs de mig pèl -o directament pelats- i projectes que naixen amb més voluntat que encert.

I mires amb certa enveja a aquells que saben tancar millor les ferides. I observes amb certa impotència aquells que ni tan sols les han patides. Ja els arribarà l'hora, malpenses i t'avergonyeixes. 

I esclates de ràbia quan veus quan es constata com han estat furtant a mans plenes -desvergonyits, malparits- amb la complicitat necessària de qui encara els justifica, i ara juga a reobrir més les ferides amb propostes ridícules, il.legals i impossibles. Cicatrius i desvergonya. Ja els arribarà l'hora. 

Cicatrius que fan mal. Cicatrius que curen. Ara fa un any. Hui encara em fan mal les cicatrius. Hui encara tinc mala sang.